Qui és, qui són? Quan vaig començar a escriure la història de la Montse, tenia una persona al cap. Realment hi ha una mínima base a la vida real, molt mínima, que va inspirar el personatge de la Montse. Però res del que passa a aquesta història és real ni de molt lluny. Potser tan sols l'aspecte físic de la noia, el seu temperament distant, la seva aparença tan diferent del seu interior extremadament ric varen ser una mica reals. Però la Montse d'aquesta història tan sols conserva el nom d'aquella Montse que vaig conèixer. No és, doncs, ningú que existeixi, i si la Montse real arriba a llegir aquest llibre, s'hi identifica, li hauré de demanar disculpes per haver inventat tan al seu voltant. Tot és imaginació, o gairebé tot, ja que potser sí que recordarà algunes coses, sensacions més aviat, que jo sé que va sentir. 
Tampoc existeixen els altres personatges de la narració, però si que existeixen o han existit alguns dels que els van inspirar. La noia que ha inspirat el personatge de la Clara, si arriba a llegir aquest llibre, s'hi identificarà, certament. I també alguns dels personatges secundaris, que en alguns casos conserven el seu nom real.
 El món on tot això passa sí que és real. El poble de Montseny, les seves cases.Lla fonda, és l'indret on passa gairebé tot. He volgut ser fidel al poble de finals dels 50, per rememorar-lo amb els seus personatges i paisatges, he volgut mostrar-lo tal com era. Tot això és com un intent d'homenatge a un lloc estimat, res més.
Més informació
Anar a la web general estiu.net
Comprar
Epub
Montsemar i les estrelles és la història dels tretze als setze anys de la Montse, una noia que pateix la “síndrome d'Asperger”, similar  a la dita "de savant", una malaltia propera a l’autisme, desconeguda encara, a finals dels 50. A causa d’aquesta síndrome, la Montse no pot comunicar-se fàcilment amb els altres, però viu històries meravelloses que només passen en el seu interior.  La Montse viu entre el mar i les estrelles. El mar serà el seu confident i amic, les estrelles, la seva pau i el seu destí. A mig camí, un poblet de muntanya, Montseny, és l’escenari on haurà de tocar de peus a terra i on coneixerà les coses de la vida: l’amor, la màgia, la follia, el sexe i l’amistat, encara que desordenadament, tot fora d’hores, tot quan “no tocava”. El món real i el món interior seguiran en conflicte permanent dins de la Montse fins que prendrà la primera decisió de la seva vida. Aleshores, la realitat i la imaginació es barrejaran definitivament.
Un "pecat" i un fet imprevist i sorprenent són les circumstàncies que porten als personatges d'aquesta novel·la a prendre decisions que resulten esplèndidament equivocades i deliciosament amorals. Tot amb un cert toc de crueltat que feliçment passarà desapercebut.
Fragment
Agraïments
Contraportada
Els personatges i jo
On comprar el llibre on-line
La presentació del llibre
Fotografíes: Arian Botey Soldevila Sala Tarafa de Granollers 11 de maig de 2016
La Nit apareix com per art de màgia durant un càlid i tal vegada i fins llavors massa calmat i previsible estiu.La Nit, plena de poesia, com és ella mateixa, portarà la vida, les contradiccions, l’energia, els somnis… i els encomanarà, poc a poc, a tots els habitants del poble, als visitants de la Fonda i als seus amics, a través de les seves accions directes, espontànies i sinceres.La Nit és una noia d’uns disset anys de Barcelona que al voltant de la plaça del poble retrobarà els seus amics de cada estiu i en coneixerà de nous. La Clara, el Màrius, la Teresa, la Montserrat…  Les ganes de descobrir i de viure d’un grup d’amics que es fan i es desfan, que viuen amb intensitat cada moment…Situada al bell mig del poble del Montseny, en un estiu de fa ja uns quants anys, la història ens convida a endinsar-nos en les vides dels seus personatges, d’aquests joves inquiets que per primera vegada es veuen immersos en els primers amors de la seva vida, en les primeres dificultats, en les primeres llàgrimes… enmig de les nits de lluna plena de la Festa Major d’un petit poble. Com aquelles nits d’estiu que tots recordem d’alguna vegada… Les primeres “Mossegades al Cor”, difícils d’oblidar…Alba Barnusell i OrtuñoEndFragment
Els participants
Algunes fotografies
Comentaris i fragments de textos
Agraïments per la presentació
Carme Batlle, presidenta de l’Associació Amics de la Ciutat de Granollers Arian Botey, autor de “Mossegades al Cor” Matthew Tree, escriptor Mariona Casanovas, actriu i directora Paco Asensio, actor i locutor Jordi Masó, pianista i escriptor
Amics de la Ciutat de Granollers, per l’organització general de l'acte
Agraïm la seva desinteressada col·laboració per la realització de l’acte, a:
Restaurant Gastronòmic Sant Miquel per el magnífic buffet.
Les caves Rosa de Barcelona, pel seu extraordinari cava
6 - El poema i l’inesperat petó
2 - Un poema robat
5 - Els cabells de la Nit
9 - El darrer concert
Allò que es va dir: Comentaris i lectures del text.
Introducció, per Carme Batlle
3 - Al “cuartelillo” de la Guardia Civil
7 - Oració per la Montserrateta
1 - Una noia cau al mar i ingressa l'hospital
10 - Nessun dorma
Des d’aquí podeu llegir tot allò que es va dir el dia de la presentació de “Mossegades al cor”. El parlament d’introducció de la Carme Batlle i el diàleg entre les opinions del Matthew Tree i les lectures del llibre a càrrec de la Mariona Casanovas i el Paco Asensio. També hi ha les referències a les interpretacions del Jordi Masó al piano.
4 - A les portes de la mort.
8 - El somni i el retrobament
    Amics, amigues, molt bon vespre.     Avui ens reuneix la voluntat de compartir una estona amb motiu del llibre de l’Arian Botey “Mossegades al cor”     Ara volem tenir un record molt especial pel Marci. El lector, el crític, l’amic, el germà que estava amatent al desenvolupament de cadascuna de les obres de l’Arian.         Marci!  L’Arian ho ha fet molt bé, pots estar content. I sàpigues que aquí hi som un grapat de familiars i amics que gaudim amb la lectura de la seva obra, volem acompanyar-lo i dir-li que l’estimem.            Carme Batlle EndFragment
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
Desplaci el text amb el ratolí.
…aleshores, ensuperbida. aixecà la vista al sol, obrí els braços, premé les mans d’uns éssers imaginaris que semblaven acompanyar-la i es llençà a l’infinit…
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 68 377 . 3 1 444 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 126 698 . 5 1 823 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 68 377 . 3 1 444 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 74 413 . 3 1 486 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 126 698 . 5 1 823 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 68 377 . 3 1 444 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
So: Cançó n. 6 de Mompou
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 49 274 . 2 1 322 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 126 698 . 5 1 823 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 68 377 . 3 1 444 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 49 274 . 2 1 322 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 102 562 . 4 1 663 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 43 241 . 2 1 283 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 49 274 . 2 1 322 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 102 562 . 4 1 663 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 43 237 . 1 1 279 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
So: Clar de Lluna, Beethoven
So: Nessun Dorma, per Luciano Pavarotti
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 49 274 . 2 1 322 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 102 562 . 4 1 663 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 43 237 . 1 1 279 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 89 490 . 4 1 578 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE 0 0 1 232 1281 . 10 3 1510 14.0 Normal 0 21 false false false EN-GB JA X-NONE
Una elucubració sobre les visites que van fer els personatges a l'autor
Els personatges de “MOSSEGADES AL COR” i jo Sabeu aquella estona que hi ha, quan vas a dormir, entre el moment d'apagar el llum i el son? Doncs quan encara escrivia Mossegades, aprofitava aquests moments de tranquil·litat i pau per pensar en com s'anava desenvolupant l'argument, com evolucionaven els personatges, què escriuria demà, etc.Però un dia, en mig d'aquestes elucubracions, vaig rebre un whatsapp virtual, i era d'un personatge de la meva novel·la: la Montserrat. Era molt breu: "Hola, sóc la Montse. Voldria parlar amb tu. Quedem?"Em vaig sorprendre molt. Ara els personatges parlen a l'autor? No era l'autor qui feia dir coses als personatges?Però vam quedar. "Podem fer un tallat al bar de la placeta, no trobes?"Em va contestar amb un escarit "ok". Vaig arribar al bar cinc minuts abans de l'hora, m'agrada veure-les venir... A l'hora en punt apareix la Montse. Vaig quedar sorprès, no era com la havia imaginat. Portava una minifaldilla de color bordeus i una samarreta blanca decorada amb un graffiti del Banksi, i una frase escrita: "Si estimes els animals, no te'ls mengis".A més, duia el cabell rapat gairebé al zero, de manera que definia encara més una personalitat una mica diferent. Una gorra blanca amb la NY dels Yankees de Nova York acabava de marcar aquesta personalitat. — No m'imaginaves així, oi? —em va dir. I va afegir que volia ser diferent de sempre i que de fet volia fer-me una pregunta— Mira, ja porto més de mitja novel·la estirada a un llit de la Seguretat Social, a Girona. Voldria saber què penses fer amb mi perquè no sé si ho saps però els personatges també pensem quan estem sols, i jo em faig il·lusions de com seré, què faré quan surti del meu estat. Per això la meva pregunta: Em deixaràs sobreviure o em liquidaràs? Jo anava a dir-li que encara no estava decidit però no em va deixar. — És que et conec, i a totes les teves novel·les et carregues una noia. Voldria saber què he d'esperar de tu... — Doncs... — Mira. Tens un boli? Podries escriure alguna cosa com... apunta, apunta! Quelcom així: "Així com l'au Fènix va renéixer de les seves cendres, així la Montserrat va tornar a la vida, va obrir els ulls... No ho escrius? Li vaig dir, ja una mica empipat, que l'escriptor era jo i que no m'havia de dictar la novel·la, i com que va veure que em molestava, va posar la veu més dolça que va trobar per dir-me que confiava en mi, que semblava bona gent i que segur que faria el que seria millor per ella. I es va acomiadar dient-me adéu, pensa en mi. Jo pensava que això seria una rara avis, que no era normal que els personatges em diguessin què havia de fer o escriure. Doncs no. Al cap de tres o quatre dies se'm presenten tres personatges més i aquest cop sense cap avís previ. Eren la Clara, la pèl-roja d'ulls verds; la Nit, la noia de cabells tan foscos com els seus ulls; i la Teresa, la rossa d'ulls grisos gairebé transparents.He de confessar que vistes així, des de fora de la novel·la, eren molt maques. Va parlar la Clara. — Mira, hem decidit que et parlaria jo. Ja saps, la Nit s'enrotllaria poèticament i no en trauries l'aigua clara, i la Teresa començaria a dir-te que si en Beethoven o en Mozart i ens en aniríem "por los cerros de Úbeda". O sigui que com que algú ha de fer les punyeteres coses aquí, et parlo jo en nom de totes. A veure; els personatges parlen entre ells quan l'autor no hi és present? Doncs es veu que sí, perquè va afegir: — Estàs fent una història amb quatre noies adolescents i només hi poses un noi, el Màrius, i hauràs de reconèixer que no és massa guapo ni tan sols catxes, més aviat poqueta cosa, un indecís, un cagadubtes. I a més té unes batalles entre les neurones i les hormones que el noi no s'aclareix. I la Nit va afegir. — I en aquestes batalles sempre guanyen les hormones... — Tu calla, que parlo jo. Doncs mira, voldríem que fessis aparèixer un noi fort, guapo, simpàtic, noble, lleial, bon company, de qui et puguis refiar. Vaig haver d'intervenir. — O sigui que ara, a mitja novel·la voleu un personatge nou? Us heu fixat que normalment som els autors els qui escrivim les novel·les? — No t'enfadis, que és molt fàcil. Mira. Hem parlat amb una monja de l'hospital on fa capítols hi tens la Montse, i ens ha donat una solució. Diu que allà hi ha un infermer que és exactament com nosaltres volem, es diu Andreu, i que ja hi ha parlat i ell li ha dit que estaria encantat de fer aquest personatge. O sigui que no només els "meus" personatges parlen d'amagat entre ells sinó que en volen posar de nous! — Però, noietes, que us penseu que això és un càsting per una obra de teatre? — No t'enfadis... —va posar una careta conciliadora— Però pensem que donaria una mica de "vidilla" a la novel·la, nosaltres podríem rifar-nos aquest element, i podria haver-hi més "salsa"... Les hi vaig dir que m'ho pensaria. Van marxar i jo vaig decidir no acostar-me més pel bar, no fos que vinguessin més personatges. Tot i això encara vaig rebre algun whatsapp, fins i tot d'un secundari que es queixava que el seu paper era molt curt... I va arribar el moment, fatídic i esperat alhora, de donar per acabada la novel·la. Repassar-la, posar-la en un "pendrive" i portar-la a l'editor. Amb la por de si funcionaria, havien estat tres anys de treball, intermitent, sí, però amb la història constantment al cap i al teclat. Em quedava la dubtosa satisfacció de què ara ja estava tot acabat i ja no es podria canviar res. I vaig pensar: Ara ja està tot fixat. I vaig recalcar-me a mi mateix aquestes paraules: Tot fixat.I em va venir com un desig, segurament una mica sàdic, de comunicar aquestes paraules als personatges. "Ja no podeu canviar res, ja esteu tots fixats". I la millor manera de fer-ho, vaig pensar, era dir-ho a tots a l'hora. Un sopar, sí, bona idea, els vaig convidar a un sopar virtual, a tots.Vaig organitzar dues taules, una pels personatges principals i una pels secundaris. Cal mantenir les distàncies, no? Els personatges del rerefons que es quedin al seu"background". Sí, millor així.Van venir tots, no va fallar ni un. I el sopar va anar molt bé, coi com menjaven! I bevien! I es va riure molt, explicant anècdotes viscudes a la història, ostres, i va i em descorda els 'sostens' deia una, i una altra doncs al safareig també estava esverat el paio!I etc., etc., etc.Així vam arribar als cafès i copes i vaig pensar que era el moment de dir-los el que feia al cas. Vaig demanar la seva atenció i tots van respondre immediatament: Ui, l'autor vol parlar! Calleu i escoltem. I em van escoltar atentament.Els vaig deixar anar un petit discurs que duia preparat i on els agraïa la seva col·laboració i ajuda, i que, ara que els personatges i la història ja estaven tots fixats per la lletra impresa, ara que ja no es podia canviar res, esperava que haguessin estesin satisfets de com havien quedat com a personatges. Fixats per sempre. Estaven contents?Però no van posar les cares d'acceptació i resignació que m'esperava. Al contrari.Es va produir un cert rebombori, les quatre noies i el Màrius parlaven entre ells en veu baixa però els podia sentir, deien digues-li tu, no, no, jo no, tu, no, millor la Nit que el "jefe" li té més afecte! No, que dius? a mi em té més afecte? Però que "conyillons" dius? Oh, i tant! Si t'ha dedicat total la contraportada!Es va aixecar la Nit. Em va clavar els seus ulls foscos fins al fons de la meva ànima i va dir: — Em sap greu escatxifollar-te el discurs, però l'únic que ha quedat fixat és l'autor, o sigui tu. —quines paraules gastava aquesta noia: "Escatxifollar!...— Però hauries de saber que mentre hi hagi lectors que obrin el llibre i ens obrin el seu esperit i cor, nosaltres, els personatges, viurem noves vides. No estarem mai fixats per la lletra impresa ni per res. Perquè cada lector que tinguem ens recrearà d'una forma diferent, segons sigui un adolescent de quinze anys o una senyora de noranta-vuit. Segons sigui un noi o una noia, d'esquerres o de dretes, un fuster o un enginyer de camins, un sabater o un rei... "bueno", el rei no crec que ens llegeixi mai... Van riure tots, jo també. I va seguir. — Nosaltres, els personatges, vivim en un món meravellós on tot és possible, un món que no s'acaba mai, no tenim una vida limitada en el temps; i encara et diré més. Va fer una pausa, va mirar a tots i va seguir, ara ja visiblement emocionada. — No et pensis que quan el lector ha acabat el llibre i el desa a la prestatgeria, s'ha acabat la nostra vida. La vida dels personatges presents no està limitada a aquest llibre. Perquè resulta, i això potser no ho saps, que també podem parlar i conviure amb els personatges dels llibres propers, i no només amb els del meravellós món de la literatura, sinó de totes les arts; la música per exemple, estirant el fil de Beethoven podem arribar a trobar-nos amb la gent de les cantates de Bach o els personatges de les òperes, i potser vingui l'autèntic Príncep Calaf de Turandot a visitar-nos. I les escultures de Rodin ens parlaran d'amor, petons o de Déu. I la gent de les pintures de Goya, i fins i tot dels contes infantils... i podem xerrar amb Psique i Eros. El nostre món de la imaginació és un món meravellós, on Superman pot salvar a la Caputxera Roja de les urpes del llop, i on també serem amics del llop, que com a personatge conviurà feliç entre nosaltres! Mentre hi hagi imaginació i fantasia, existirem. I tot això és gràcies als autors que ens han posat en els llibres, en la música, en escultures o pintures o el que sigui. Els autors que no ens heu inventat, només ens heu tret de les vostres pròpies ombres, dels vostres records o experiències, lectures o d'on sigui. Tots els personatges, d'una manera o altra ja existíem abans. No ens has hagut d'excogitar però t'agrairem infinitament que ens hagis portat al món de la lletra impresa. Gràcies! La Nit va iniciar un aplaudiment mirant-me a mi i com dedicant-me'l. Tots van aplaudir i tot i que semblava que me'l destinaven, estic segur que anava dirigit a la Nit. I tant que sí! Vaig agrair les seves paraules. Tenia tota la raó. I vaig comprendre que era l'hora d'acomiadar-me. Ells seguirien en el món de la imaginació on els humans no podem establir-nos però on podem entrar tantes vegades com vulguem.  La Montse es va aixecar i se'm va acostar. Vaig poder veure que avui no portava la minifaldilla de pell sinó uns shorts que em sonaven... sí, segur que els hi ha deixat la Nit, són els que ella portava al capítol 30... Em va abraçar, em va fer un petó a cada galta... — Vés, vés, que ja ets una miqueta gran —tots van riure però de forma afectuosa— i et convé no passar-te. Nosaltres ens quedarem una mica més... Quan ja marxava encara vaig veure com la Clara feia apropar la taula dels secundaris. El Jaume (el de la fonda de la novel·la) ajudava a servir xupitos, l'Eloi xerrava amb la seva esposa, la Júlia i amb la seva amiga, l'Àngels; Mossèn Joaquim reia amb sor Milagros, vés a saber de què poden riure tant un capellà i una monja!, el Quico i el sr. Salàs fumaven unes immenses fàries mentre el Teodoro, el del forn, els deia ui que està prohibit fumar en els restaurants i el senyor Salàs reia i contestava res home, que estem l'any 1961... i fem el que ens dóna la gana... Vaig sortir al carrer. Potser que em prepari per a la depressió post-partum que sol atacar quan acabes una obra, pensava jo... I en aquell moment vaig rebre un whats. Segur que seran ells que diuen que torni una estona més... Doncs no era de cap d'aquells personatges. Deia: — Hola, sóc a Sandra. Mira. La Clara, un dels personatges de la teva novel·la vella, m'ha passat el teu whats. Voldria parlar amb tu perquè això que al primer capítol de la novel·la nova em posis a plena nit, corrent nua pels carrers d'una ciutat, amb les mans lligades a l'esquena, la boca tapada amb cinta aïllant i perseguida per un negre armat amb un ganivet ho trobo molt fort. Necessito parlar amb tu. Quedem? Vam quedar. Li parlaré d'Àfrica, dels diamants de color blau, d'aventures, de teatre... Però això ja serà una altra història!  I la son, tan esperada, m'arriba per fi sense cap mena de depre. Al·leluia!
Aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de:
Assessorament mèdic:      Doctor Genís Tura Pou
El conte que s’explica al capítol 19 pertany al llibre “Contes de la Mar Exacta”, de Josep Serra i Estruch, publicat per Editorial Miquel Arimany (1958)
Pintura corporal fotografies portada i contraportada:       Escola Superior d’Imatge Personal Margaret Perruquers       Maquilladora: Alba Setó Galí       Model: Ana María Rodríguez Barril       Fotografies: Arian Botey Soldevila
Títols publicats
Properament
Papallones de ferro
Fragment de la carta que la noia xinesa, Xuan, fa arribar al Charlie.
  Jo he pensat molt en tot això. Sí, m’agradaria que em vinguessis a buscar, tot i que això representaria deixar enrere el meu país, els meus camps d’arròs (sí, meus!), les meves muntanyes plenes de pedres de colors, sí, deixar el meu país a canvi d’un país desconegut, amb altres coses boniques segurament, però sense l’amplada del meu, sense la crua duresa de la lluita diària per la supervivència i sense el treball quotidià que ens fa sentir vius. Seria deixar enrere els meus pares i l’àvia, l’escola i tota la meva cultura per canviar-la per una altra cultura que des de sempre ens han ensenyat que no era bona. Seria deixar tot això a canvi de la seguretat per a les meves filles; seria tan sols per això, i també, és clar, per l’infinit amor que sento per tu.  Marxaré d’aquí, sí, perquè estic segura que vindràs, i per això t’he escrit aquesta carta a la teva manera, dient-te que t’estimo i mencionant la paraula amor, a la qual encara no sé donar el sentit exacte, però que endevino a la teva manera, com un cercle que es tanca sobre ell mateix.  Deixaré anar lliures els meus cabells em descalçaré i et seguiré, amor meu. Trepitjaré pedres i espines, em ferirà l’enyor però et seguiré. La teva mà em sostindrà i jo sostindré la teva. Et seguiré, amor, el món de la meva gent quedarà enrere,  parlaré una altra llengua, però l’ocell cantarà allà igual que aquí i el cel i la lluna que veuré allà seran com aquí. Et seguiré, amor. Aniré allà on el teu dit assenyali, a l’estrella blava. Pujaré a la teva barca, gràcil i lleugera i tots dos podrem conquerir el paradís somiat.     Adéu, germà Cha-Li. Aquesta haurà estat la meva única carta. Sé que vindràs a buscar-me perquè m’ho vas dir, i viuré tan sols pensant en el nostre retrobament, que serà infinit.      Estic contenta i sempre ric. Xuan        
Informació
els altres llibres
la presentació
comprar en línia
Any 2002. Una ciutat qualsevol. Una noia dorm nua a casa seva. Són les 4 de la matinada d'una calorosa nit i ha deixat la finestra oberta. Entra un home de raça negra que la lliga i li pregunta per Iemayà. Li tapa la boca i la lliga de mans a l'esquena. Però la noia aconsegueix escapolir-se i, corrent pel carrer, nua i lligada, veu un home que es disposa a entrar a casa seva, Així arrenca una història que trastoca la vida normal de tres persones adultes, dues dones i un home, per les coses que passen en un viatge a Àfrica amb una ONG, per una trama de contraban de diamants, tot barrejat amb records i vivències noves. velles i una nena amb una jaqueta fúcsia. Entre tots els factors que canviaran la vida de la Sandra, la protagonista de la història, n'hi ha un de transcendental, el factor Sàndric. Una història plena de suspens i sensualitat que es fa difícil deixar.
El factor Sàndric d’Arian Botey Prat
Agraïments
La presentació del llibre "El factor Sàndric" d'Arian Botey i Prat, editat per ALPINA dins de la col·lecció MARCÒLIC, va tenir lloc el dia 2 d'abril de 2019 a la Sala Tarafa de Granollers, organitzada per "Amics de la Ciutat de Granollers", i va comptar amb la col·laboració d'alumnes de l'escola de teatre Arsènic, dirigits per Maria Manau. La presentació pròpiament dita va córrer a càrrec de l'escriptor i periodista Matthew Tree. Finalment, es va comptar amb la inestimable col·laboració de l'Associació Cultural Amics de l'Àfrica, que van convidar a tots els assistents a un tast de menjars i begudes africanes.
Matthew Tree, escriptor Estel Ibars Sergi Salicrú Anna Griera Aisa Diao Maria Manau (directora d’Arsènic)
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
Introducció
Una noia i un home massa gran
Al Bar del Mar
La Neba, una pigmea especial
Aquí podeu llegir tot allò que es va dir el dia 2 d’abril de 2019, dia de la presentació d’“El factor Sàndric”. El parlament d’introducció de l’autor i el diàleg entre els comentaris de Matthew Tree i les lectures de fragments del llibre a càrrec de la gent d’Arsènic, dirigits per Maria Manau.
 Una visita inesperada
I fins aqui...
La Bintou
Dancing on the rain
La mort del pare
Una visita inesperada
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
UNA NOIA I UN HOME MASSA  GRAN
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
Neba, la  pigmea
Al Bar del Mar
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
[if gte mso 9]> 0 0 1 130 715 . 5 1 844 14.0 Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE
I fins aquí...
1 de 15
Matthew Tree i Arian Botey, abans de la presentació.
Carme Batlle, presidenta d’Amics de la Ciutat de Granollers. 
2 de 15
Arian Botey presentant l'acte.
4 de 15
3 de 15
Etenesh Guerras Parra amb l’autor, preparant la presentació de l'acte.
La Sala Tarafa a l’inici de la presentació
5 de 15
6 de 15
7 de 15
 Convit ofert pels Amics de l'Âfrica
Matthew Tree
9 de 15
10 de 15
Alumnes d'Arsènic espainde creació,fent lectures de fragments de text
11 de 15
Sergi Salicrú i Aisa Diao
Anna Griera i Estel Ibars
12 de 15
13 de 15
i 15 de 15
Amics de la ciutat de Granollers
Associació Cultural Amics de l'Àfrica
Arsènic, espai de Creació
Aquest acte de presentació va ser possible gràcies a
Marcòlic (Editorial Alpina)
Mas Geli, el vi de Pals
14 de 15
8 de 15
Convidada a vins Mas Geli
Comprar a botigues i online
"Àngels del Quitrà” és una història protagonitzada essencialment per cinc noies joves, la Laia, la Maia, la Tina, la xinesa Xuan i la Sandra, que funcionen separadament però van confluint en una història comuna on coincideixen totes. Totes aquestes noies tenen a veure amb el títol, perquè d'una manera o altra emergeixen del quitrà que empastifava les seves vides, i on aquests "quitrans" són molt diferents. Elles són els àngels del quitrà. .  És una història d’amors i desamors, per una banda tremendament sensual i romàntica, però que inclou bastant humor i també situacions difícils (abús de menors, drogoaddicció…)..  Hi ha un aspecte que és interessant recalcar perquè la fa molt diferent de les novel·les publicades fins ara.  Es tracta d’una de les primeres novel·les amb banda sonora incorporada. En alguns capítols hi ha codis QR que permeten, amb el mòbil, escoltar la música que correspon a la situació. Ho podeu verificar en els fragments que podeu trobar aquí mateix.
Editorial Forment
Opinions i reportatges
Codis QR
Teasers
Llegir fragments
Àngels del Quitrà Fragments
2 El vals del petó
Fragment del capítol 2La dificultat de ser dona La Maia és una noia de disset anys, de classe rica, que va a una festa amb la intenció de ser més “dona”. Es trobarà, però, amb el sexe i les drogues...
5 El present és meu!
4 Si vens amb mi
La festa era a la casa del Borja, una vil·la penjada sobre el mar i bastant més luxosa que la de la Maia. La sort, aquell vespre, era que els pares del Borja eren de viatge i estarien sols, això prometia llibertat absoluta, i ella pensava aprofitar-la. Així que van sortir del poble i van enfocar la carretera de la costa, la Maia va dir: — No miris! Mira la carretera! Es va descordar el cinturó de seguretat per poder moure’s una mica; es va baixar el vestit i es va treure la samarreta i ràpidament es va posar bé el vestit. Allà, en la soledat del coupé, va pensar que potser s’havia passat una mica, però ja estava fet. Quan van arribar a la casa ja hi havia molta gent, pràcticament ella era l’última i la festa ja estava en marxa. Havien muntat uns llums psicodèlics que s’encenien i apagaven sincronitzats amb la música techno. Un noi, amb ulleres de sol (per què?) feia de punxa-discs, i en una taula havien disposat una bona col·lecció de begudes de totes classes i un pica-pica generós amb tota mena de menjars.     De seguida que van arribar, un noi alt i prim va posar a les mans de la Maia un gotet amb no sabia pas què, — Toma, un chupito —li va dir, i fent-se la dona experimentada, ella se’l va empassar tot d’un cop, no sense certes dificultats. Volia demostrar que ja hi estava acostumada, tot i que l’escalfor que li va omplir la gola era difícil de dissimular.  En pocs segons es va adaptar a aquell ambient. El Borja va ballar de seguida amb ella. Els moviments que li suggeria aquella música eren més sensuals del que ella mateixa hauria imaginat; seria per les llums de colors tan canviants o pel fet que tothom es movia molt bé, o efecte del chupito, però tot allò li agradava d’allò més. Al principi, la seva preocupació era que l’escot del vestit, a causa dels moviments,  s’obstinava a deixar a la vista una mica més del compte la seva sina, però en veure que les altres noies tampoc es preocupaven massa va deixar fer una mica al vestidet, de manera que posava a cent al seu ballador.  Al primer chupito en van seguir altres, cosa que va fer que el món que l’envoltava s’anés transformant en un garbuix de colors i gent que veia cada vegada més borrosa.  — Seiem una mica? Estic un pèl marejada… Es van asseure a terra, al costat d’un grupet, per mirar de recuperar-se i, de cop i volta, es va trobar amb un porro que una noia morena, de cabells rabiosament curts que tenia al seu costat li passava. La va mirar. Si més o menys coneixia a tots els participants a la festa, aquesta noia era una perfecta desconeguda, es va fixar en els seus ulls foscos i en una atractiva piga prop de la barbeta, t també en els seus cabells negres; i que semblava una mica més gran que tots, però l’interessava més el seu primer porro. Fa fer una gran calada abans de passar-lo al Borja, que s’havia assegut amb ella. Li queia bé el Borja. Aquest noi m’agrada, però no penso embolicar-me amb ell encara. No, no. Ni amb ell ni amb ningú. Abans he de descobrir del tot la vida, més endavant ja veurem… Hòstia, estic una mica marejada… Se'ls va acostar un noi que duia una safata amb uns quants gots amb una beguda fosca. — Hace un calimotxo? — Hace! En Borja en va agafar dos gots i en va donar un a la Maia. Ella va fer un xarrupet, conscient que ja s’estava passant de beguda. El seu amic li havia passat un braç per l’espatlla i en aquests moments li estava fent caure un tirant del seu vestit. La Maia va beure un glop llarg del calimotxo. El porro va tornar a arribar a les seves mans i va fer una altra calada.  Qui deu ser aquesta paia del meu costat? En fi, em sento bé, ara. Molt contenta. La gent sé que hi és però estan com darrere una boira. El Borja m’ha agafat un pit però m’agrada. No està bé, ja ho sé, però m’agrada. Estic molt sensible a tot això, ara, això de la maria està molt bé. No em sap greu res, ni que el Borja m’hagi tirat avall el vestit, encara que se’m vegi un pit no em sento despullada… tinc ganes de fer-li un petó… — Vine, farem una cosa que t’agradarà. —va dir ell, ajudant-la a aixecar-se. Fent tentines ella el va seguir dòcilment. — Què vols? —va arribar a dir. — A la biblioteca hi ha una altra festa —li va dir a cau d’orella. Van anar cap a una sala, pomposament batejada amb el nom de biblioteca i que era un espai relativament petit, amb una munió de llibres, això sí, amb una taula de despatx al seu bell mig i un gran sofà de pell en un racó. Allà hi havia tres nois que no coneixia i que li van semblar una mica grans, i que havien disposat damunt la taula un paper blanc amb unes línies de cocaïna. Un d’ells acabava d’esnifar una i es fregava el nas. — Vols provar-ho? — va dir ell. El món em dóna voltes. Beuré un glop d’aquesta cosa a veure si m’aclareixo. Això deu ser cocaïna, ho he vist en moltes pel·lícules. Vinga, vaja, avui és el gran dia, no? Doncs a totes! Es va acabar el calimotxo d’una glopada i es van acostar a la taula. Al veure la noia que se'ls apropava, descurada amb el seu vestit mig abaixat, li van fer lloc.  — Ho has fet abans? — És clar que si —va mentir ella. Tot i això, un dels nois, veient que la Maia era molt jove, va reduir la mida de la ratlla.   Ella va imitar els moviments que acabava de veure, i amb el tubet que li van donar va esnifar una línia de manera gairebé perfecta. Es va girar de cara al Borja, rient.  — Et trobes millor, oi? — Hòstia, sí! —va exclamar la noia. De cop es va trobar abraçada pel Borja. Les seves mans recorrien el cos de la noia que es deixava fer, més excitada que no pas irritada.  Estic acomplint amb el que pensava fer avui, ara penso que em costa pensar, vaja, hòsties, m’estan fotent mà tots alhora…? Sento una eufòria que mai havia sentit… 
1 la dificultat de ser dona
6 Llàgrimes de cera
3 La intensitat de viure
2 El vals del petó
3 La intensitat de viure
4 Si vens amb mi
5 El present és meu!
6 Llàgrimes de cera
— Ara tot el que trobis és teu. Fins d’aquí a una hora.  La Laia va mirar al Miquel, per primera vegada amb una expressió de confiança que va travessar l’ànima d’aquell home. Era com un agraïment el que li expressava, i fins i tot li va prendre la mà un instant per dir-li gràcies. Quan va quedar sola, tinc una hora, pensava, va repassar l’habitació. Va veure que hi havia un aparell de fil musical que oferia diverses opcions i va triar la del seu recent descobriment: la música clàssica. Una suau melodia va omplir l’estança. Un mirall situat damunt de l’escriptori li va mostrar la seva imatge, quina mala cara va pensar. Es va deslligar la cua que retenia els seus cabells i els va espolsar perquè quedessin solts. Es va despullar, posant acuradament la seva roba sobre una cadira. Va veure els llits i per un moment va pensar: Quin podria ser el meu? I, tot i que de seguida va abandonar la idea per boja, no va poder resistir la temptació de triar-ne un i estirar-se-hi. M’agrada més el de la finestra, va pensar. Quines bogeries! Però el llit era tan còmode... cent mil vegades millor que el de la pensió! Va restar estirada uns minuts. El cap li anava a cent per hora i potser caldria refrenar-lo una mica. Es va aixecar i, abans d’anar cap a la cambra de bany, va posar una mica bé el cobrellit perquè no es notés que s’hi havia estirat. I també es va apropar a la finestra, i tot i que anava nua, s’hi va acostar. Mira, va pensar, si em veuen i pensen que sóc un ligue, doncs millor! Però de seguida es va retirar (i si em veu algú?) i es va dirigir al bany. Va obrir les aixetes per omplir la banyera i va verificar que l’aigua sortia a la temperatura desitjada. Mentre la banyera s’omplia, pensava que no es mereixia tanta felicitat, tanta alegria. Va abocar a l’aigua una botelleta d’escuma de bany que havia trobat allà mateix i va gaudir veient com naixia la bromera. Es va observar al gran mirall que li retornava la seva imatge completa i, segurament per la seva expressió de felicitat, la imatge li va agradar. Els pensaments, però, se li apilonaven; el Miquel mereixia que la veiés alegre així, alegre i ben guapa. De la seva bossa va treure les poques coses que tenia per maquillar-se. És tan home, ell, i jo tan cria!, pensava mentre treia el llapis d’ulls, coloret, un pintallavis i rímel. Eren pràcticament tots els seus productes de bellesa, que va deixar curosament a punt per a després del bany. Quan la banyera va estar plena, s’hi va posar. Era realment la primera vegada a la seva vida que podia prendre un bany així. Com passa al cinema, es va submergir en l’escuma fins que la va cobrir completament, com la Marilyn Monroe en aquella pel·lícula que l’havia fet riure tant. I encara més, va gaudir d’una cosa que no es pot sentir mai a les pel·lícules: aquella olor deliciosa del sabó... Només l’hi faltaria una copa de vi i una pila d’espelmes escampades per tot arreu per assemblar-se a una gran estrella mundial... La realitat, però, superava la imaginació: l’escalfor de l’aigua, l’escuma, el vals que li arribava pel fil musical, aquella olor tan dolça i la il·lusió que el Miquel la pogués veure ben guapa aquella nit, ben dona, eren coses molt més importants que les inexistents espelmes i l’absència de la copa de vi. I, en aquells moments tan complicats, li van venir ganes de plorar; però calia gaudir de cada instant sense pors de què li podria passar, i les ganes de riure van aconseguir barrejar-se en els seus sentiments. La imatge que hauria pogut donar a algú que l’observés era tan tendre com còmica: una noia rient i plorant al mateix temps que, bufant-la suaument, feia volar trossets d’escuma que semblaven dansar amb un vals de Strauss que parlava de petons.dirigir al bany. Va obrir les aixetes per omplir la banyera i va verificar que l’aigua sortia a la temperatura desitjada. Mentre la banyera s’omplia, pensava que no es mereixia tanta felicitat, tanta alegria. Va abocar a l’aigua una botelleta d’escuma de bany que havia trobat allà mateix i va gaudir veient com naixia la bromera. Es va observar al gran mirall que li retornava la seva imatge completa i, segurament per la seva expressió de felicitat, la imatge li va agradar. Els pensaments, però, se li apilonaven; el Miquel mereixia que la veiés alegre així, alegre i ben guapa. De la seva bossa va treure les poques coses que tenia per maquillar-se. És tan home, ell, i jo tan cria!, pensava mentre treia el llapis d’ulls, coloret, un pintallavis i rímel. Eren pràcticament tots els seus productes de bellesa, que va deixar curosament a punt per a després del bany. Quan la banyera va estar plena, s’hi va posar. Era realment la primera vegada a la seva vida que podia prendre un bany així. Com passa al cinema, es va submergir en l’escuma fins que la va cobrir completament, com la Marilyn Monroe en aquella pel·lícula que l’havia fet riure tant. I encara més, va gaudir d’una cosa que no es pot sentir mai a les pel·lícules: aquella olor deliciosa del sabó... Només l’hi faltaria una copa de vi i una pila d’espelmes escampades per tot arreu per assemblar-se a una gran estrella mundial... La realitat, però, superava la imaginació: l’escalfor de l’aigua, l’escuma, el vals que li arribava pel fil musical, aquella olor tan dolça i la il·lusió que el Miquel la pogués veure ben guapa aquella nit, ben dona, eren coses molt més importants que les inexistents espelmes i l’absència de la copa de vi. I, en aquells moments tan complicats, li van venir ganes de plorar; però calia gaudir de cada instant sense pors de què li podria passar, i les ganes de riure van aconseguir barrejar-se en els seus sentiments. La imatge que hauria pogut donar a algú que l’observés era tan tendre com còmica: una noia rient i plorant al mateix temps que, bufant-la suaument, feia volar trossets d’escuma que semblaven dansar amb un vals de Strauss que parlava de petons.
En aquest fragment apareix aquest codi QR que el lector pot obrir amb el seu mòbil i que ofereix la banda sonora per aquest fragment de capítol.Podeu provar-ho aqui mateix.
Fragment del capítol 5 El vals del petó Al següent fragment hi trobem al Miquel un home d’uns trenta-cinc anys, que acaba de conèixer a una treballadora d’una estació d’esquí en obres, la Laia, de vint anys. Les circumstàncies els porten a Puigcerdà, ell convida a la Laia a sopar, ja que ella gairebé no ha dinat, i li ofereix l’oportunitat de prendre un bon bany a l’habitació del seu hotel, on ell la deixa sola.
Va esmorzar pausadament i va decidir passar una estona a la piscina. Feia un dia esplèndid i l’aprofitaria; a més, tampoc tenia res més a fer… Va anar a la seva habitació i es va posar un biquini, el groc, va agafar una tovallola de bany i se’n va anar a la piscina. A aquella hora hi havia un tros de gespa on tocava el sol, però que quedava resguardat de la mirada de possibles veïns xafarders i es va estirar allà, en una gandula, amb un barret de palla, ulleres de sol i fins i tot s’hi va portar un cendrer i el seu paquet de Dunhill. No havia canviat de vida? Doncs si la veia la seva mare, li explicaria que ara ja fumava. De seguida li va fer nosa el top del biquini i se’l va treure. El sol li proporcionava un càlid repòs i l’envaïa de pau. Va encendre una cigarreta. Ara s’està molt bé. No haver de parlar amb ningú és també un descans. El Borja encara no ha dit res, és un tros de “capullo”. Crec que em va dir que em trucaria... Allò del porro i allò altre em posava a cent, si hagués sigut tendre hauria fet el que hagués volgut amb mi, però el molt brètol... amb aquells altres paios mirant i tocant-me... suposo, vaja… Va fer una calada més a la seva cigarreta i es va deixar omplir una estona pel seu sabor dolç i addictiu, una estona gairebé sense pensar. Després, va apagar-la i va tancar els ulls. La part inferior del biquini anava subjecte amb un llacet a cada costat. Amb la confiança que li donava estar segura que ningú la podria veure, es va desfer els llaços i va deixar que la roba quedés solta. L’excitació que portava al damunt, segurament encara arrossegada de la nit anterior, va fer que les seves mans comencessin a acariciar-se els pits, i els seus mugrons van mostrar-li clarament la seva satisfacció. Però de seguida aquesta satisfacció li va quedar curta i la mà dreta li va baixar a la vagina per rubricar aquest plaer cercant-lo en el clítoris, que estava ja immers en una humitat natural i deliciosa, i el seu dit mig va treballar intensament, secundat per l’escalfor del sol que completava la perfecta reunió d’excitacions. Va començar a sentir una escalfor que li va anar pujant suaument des del sexe fins a envair tot el seu cos, que va quedar cobert d’una suor lleugera i càlida, i va sentir com si a la seva vagina hi volessin papallones. Se li van posar en tensió tots els muscles del cos, tot seguit d’una espècie d’explosió que li va pujar per la columna vertebral fins al cervell i que la va portar a moure el seu cos amb plaer que ara ja era infinitament insuperable… Arnau! Arnau! Es va anar relaxant, a poc a poc, però li quedava una sensació de plaer i felicitat que mai havia sentit abans perquè, tot i que ja havia viscut unes quantes experiències solitàries, cap havia estat com aquesta. I quan ja havia deixat fluir tota aquesta energia, va començar a poder pensar que aquesta vegada hi havia també l’energia sexual que portava endarrerida de la nit anterior i que ara havia pogut acabar de completar. Per acabar de gaudir del seu estat va mirar de passar uns minuts intentant no pensar, però els pensaments se li apilaven al cervell sense que pogués evitar-los. Si el Borja em pogués veure ara es posaria com una moto. Així, nua a ple sol, calenta com una gata en zel…
Fragment del capítol 4 La intensitat de viure Però les històries avancen paral·lelament. La Maia ha anat molt malament en els estudis i ha d’anar a classes l’estiu amb el seu tutor, l’Arnau, que sempre li ha agradat però clar, és el tutor. La primera vegada que s’adona que l’Arnau està als seus pensaments i que se li barregen amb el Borja, el professor i el pijo, és quan es fica a la piscina i...
Fragment del capítol 15 Si vens amb mi La relació entre la Laia i el Miquel avança i es reafirma quan ella li explica la seva infància i adolescència, a la pobresa més absoluta i sofrint abusos del seu padrastre. Amb tot això arriba el moment en què el Miquel li declara el seu amor, amb la col·laboració d’un inoportú singlot.
— Potser ja hauríem d’anar cap a Masella, que no se’m faci tard. A l’oficina tanquen a la una i he de cobrar el mes… anem? Vaja, doncs anem, pensava el Miquel. Bé, potser a dalt tindrien temps per parlar i dir-li tot allò que volia dir-li. Van anar a buscar el cotxe, i el Miquel, com a màxim agosarament, va passar el braç per sobre l’espatlla de la noia, fet que ella va acceptar amb naturalitat.  I el Miquel i la Laia, després de recollir l’equipatge de l’hotel i tot parlant de foteses, es van trobar ja en cotxe cap a l’estació d’esquí.  Amb això que van arribar al petit tram boscós on el dia anterior s’havien abraçat, i el Miquel, sobtadament, es va aturar. Primerament a la mateixa carretera, però immediatament es va endinsar una mica en el bosc. — Què fas? —va preguntar ella. El Miquel estava visiblement nerviós, i en aquell moment en què tenia tantes coses al cap que volien sortir per on fos, li va venir el singlot més inoportú. — Hip! Hòstia, tinc el singlot! — Ah, doncs… mira d’aguantar la respiració… — Laia. Et vull preguntar una cosa, una cosa molt important… Hip! Conyillons! — Tranquil, tranquil, t’escolto. — Doncs mira, que mai m’ha passat això que em passa ara, saps? Hip! Puto singlot! No, que volia preguntar-te si tu creus Hip!, que si tu creus que seria possible doncs, mira, que volia demanar-te… Hip! A veure, sortim del cotxe un moment? Van sortir del cotxe i la Laia es va recolzar sobre el capó. El Miquel es va quedar dret com un estaquirot davant d’ella. — Hip! — No et posis nerviós. T’escolto. — Doncs que estic enamorat de tu, Laia, com no et pots Hip! imaginar. Ho sé, i n’estic segur. I penso que si tu volguessis, podríem començar una Hip!, hòstia!, una relació, vull dir, com a alguna cosa més que amics, Hip!, càsum l’olla el puto singlot! Laia, vols que comencem a provar de compartir la vida? Hip! Quina frase més cursi. Vols que siguem parella perquè, si tot anés bé, un dia ens casem? Hip! Hip! Ufff, ja ho he dit! La Laia mirava al Miquel amb una expressió entre seriosa i divertida. Va tardar uns segons a dir. — Miquel… — Hip! I encara va fer una llarga pausa abans de seguir. — Miquel, mira. Jo també he arribat a pensar en tot això, em caus molt bé, m’agrades.  Ella parlava amb grans pauses entre les frases. — Però també he pensat que… bé, que ens portem uns quants anys, i que m’has ajudat molt a començar a sortir del meu pou, i t’ho agrairé sempre… Però penso que només tinc vint anys, i que no he viscut res de la vida, encara no… I que no és hora de comprometre’m a una vida amb algú, mira. Em sap greu però el que et diria és que fóssim amics, però només amics un temps, no sé, dos o tres anys, i després ja veuríem, després, però ara encara t’he de dir que… que no. Encara no és hora. M’entens, oi? La cara que posava el Miquel en escoltar el raonament de la Laia era d’antologia. Una barreja de decepció, terror i pànic digna de les pintures negres de Goya. La seva boca no era capaç d’articular una paraula.  La Laia encara va esperar uns segons. En aquells moments, per la ràdio del cotxe se sentia una cançó d’en Llach.   Si em dius adéu,vull que el dia sigui net i clar,que cap ocelltrenqui l'harmonia del seu cant. La Laia encara va esperar que la cançó seguis uns segons més. Que tinguis sorti que trobis el que t'ha mancaten mi.Després va somriure, com si anés a dir, home, no t’ho agafis així, però va dir. — Veig que ja t’ha passat el singlot… — Suposo que sí. — Qué bé! És que em feies patir tant… — Però… — Però res, tros de soca!, que primer volia treure’t el singlot, i que ara ja puc dir-te que sí que t’estimo, ruc, que sí que vull viure amb tu tota la vida, burro, que la vida per mi sense tu no tindria cap sentit, que també estic enamorada com una lloca de tu i que ara començarà per mi tot un món nou al teu costat! — Gamberra! — Amor!  Si el primer petó va ser com per iniciar el tancament del passat de la Laia, el que es van fer ja va ser el preludi d’una nova etapa de les seves vides. I la ràdio (gairebé màgica) del cotxe acabava la cançó amb paraules que presagiaven uns temps millors per als dos. Si véns amb mi,no demanis un camí planer,ni estels d'argent,ni un demà ple de promeses, solsun poc de sort,i que la vida ens doni un camíben llarg,
En aquest fragment apareix aquest codi QR que el lector pot obrir amb el seu mòbil i que ofereix la banda sonora per aquest tros de capítol. Podeu provar-ho aqui mateix.
Fragment del capítol 26 El present és meu! La Maia es descobreix embarassada, i per poder pensar en llibertat i deixar anar el seu interior, surt amb el Vespino a un lloc de la costa que és com el seu santuari.
La tensió que mantenia els seus punys tancats anava augmentant. Va creuar les mans sobre la seva sina i es va encongir una mica endavant, com un animal ferit, i va apartar la mirada de la seva imatge. Només jo en tinc la culpa i no puc treure’m del damunt la responsabilitat. Com si el sentis a aquell masclista prepotent del Borja: “És clar, anaves provocant, ensenyant els pits… què esperaves que passés?” Esperava una mica de respecte, una barreja d’humor-amor, unes rialles. I ara pagava amb escreix aquella seva manera de fer o de ser.  Va tornar a posar la vista al mirall. Tenia ganes de xisclar, de deixar anar un lament que seria un crit però, per refrenar-se, va pujar les mans fins a tapar-se la boca, i va veure que els seus punys seguien tancats i que la imatge que el mirall li reflectia era la patètica visió de la ràbia que se li podia transformar en un sofriment insuportable i que podria esdevenir crònic. Però aquesta noia emprenyada que em mira no sóc jo! No! Encara tinc tota la vida per davant. El present és meu! No és teu! És meu! I també és meva la decisió que m’ha de salvar d’aquest dolorós turment que em podria durar tota la vida!   Ad libitum La Maia es va vestir d’una arravatada i va sortir disparada amb el seu Vespino cap aquell racó de la costa on anava tantes vegades quan volia estar sola. Allà, molt a prop del mar, havia crescut miraculosament un lledoner solitari que un dia ella va descobrir per casualitat. A pocs metres de distància, quatre pins li feien companyia, i entremig de les seves branques es podia veure un trosset de mar. Un recés de pau. Com altres vegades, en la seva recerca de soledat es va enfilar al lledoner per poder deixar anar els seus pensaments amb llibertat, sense ningú que li marqués el ritme ni li assenyalés les paraules.  La meva mare va a l’església. És creient, però a vegades hi va per estar sola amb els seus sants i mares-de-déu. Jo vinc aquí, la meva església és aquest arbre i el meu déu no té nom. No crec en cap dels déus que hi ha o que han existit perquè tots han estat inventats pels homes. No per cap dona: pels homes! El meu déu no té nom, però a vegades el sento, el noto. Potser el veig en aquest mar que m’acompanya tantes vegades, o en la seva flaire que sento ara. Imagino que hi ha d’haver alguna cosa més enllà, i quan necessito creure-hi, vinc aquí. Em sento lliure per pensar, ad libitum, que diu el meu professor de música, l’estimat Arturo, “ad libitum nena, al teu aire, sense normes ni manaments”. I amb aquesta llibertat deixo anar els sentiments i les meves preguntes als meus petits déus…Dóna’m una resposta, mar, què hauria de fer? Contesta’m, aire, he de seguir endavant? Dóna’m un senyal, gavina! Ostres! Calla, calla!, si sembla que te’n riguis de mi…Què m’esteu dient, petits lledons, he d’aturar-ho tot o he de deixar fer? Contesta’m, regust de sal! Sí o no?Ajuda’m, formigueta atabalada! Ui, pobreta! Estigues per la feina, si gairebé no pots amb aquesta fulleta! Em vénen ganes de plorar però no ho faré. I ningú no sabrà mai aquests pensaments meus d’ara, tan carrinclons i ridículs! No te’n riuràs de mi, remor del vent, no em veureu fer el ridícul, pedres del camí. No ploraré, no, ara no! Sé que no em donareu cap pista, família de pins; ni tan sols tu, el meu lledoner estimat… ni tampoc tu, boira de divertida forma… si sembles un croissant!Un croissant? M’està entrant gana. Ostres, si no he esmorzat!… Em sembla que he vist croissants a la cuina!
Fragment del capítol 43 Llàgrimes de cera Una tercera història es barrejarà amb aquestes, la d’una noia xinesa de setze anys, la Xuan. Sabrem com, a la part més camperola de la Xina, ha tingut dues filles bessones, i com després s’enamora d’un català que es casa amb ella. Un fragment del casament ens mostra al seu pare, que sap que la seva filla i nétes abandonaran per sempre la Xina i possiblement no les veurà més. La poesia antiga d’aquell país l’acompanya. El nuvi, en Charlie, a qui ella li diu Cha-Li, acompanyat d’un divertit intèrpret, ha de fer un regal a la núvia abans de la festa.
Ella estava dempeus i el Charlie, en veure-la, es va emocionar. La núvia portava un vestit meravellós, la seva mare li havia fet un qipao vermell, el color de la bona sort, amb el coll alt que ressaltava el rostre de la Xuan i amb brodats de color lila i negre suficientment discrets per no distreure la bellesa d’aquella noia. Un maquillatge suau i uns llavis vermells com el foc van fer que el Charlie pensés que allò no li passava de veritat; tan impressionat estava que es va quedar mut. I més quan ella va dir: — Benvingut amic Cha-Li, amor meu. Aquí t'esperem, les meues dues filles i jo, la teua esposa. Com que el Charlie no reaccionava, l’intèrpret li va dir. — Tu regalar regalo ahora. Ella espera regalo. El nuvi va reconnectar amb el món real i va treure d’una butxaca un petit estoig de vellut negre. Es va agenollar davant la Xuan, va obrir l’estoig i li va oferir l’obsequi. El rostre de la Xuan es va il·luminar. Efectivament, es tractava d’una aliança, però el que no esperava la núvia va ser que era un anell d’or blanc que incorporava, no un, sinó tres petits brillants, un de més gran i dos de petits al seu costat. En aquells moments d’emocions gairebé desbordades, el Charlie va dir, en xinéès, una frase que portava estudiada i es repetia constantment per a ell mateix des de feia dies.  — Uó chan suì xí naiǐ Xuan, nǐ xan yongyun xenxen uo xingxing de yubufen Ho va pronunciar tan malament que ningú va comprendre res, per la qual cosa l’intèrpret, que ja sabia el què volia dir ho va repetir en xinès, — 我三岁时爱你轩，你将永远成为我一生的一部分。 és a dir: Us estimo, Xuan, a totes tres, i formareu part de la meva vida per sempre més. Després tot va ser bromes i alegries. El Charlie va trobar les sabates de la núvia i van marxar tots junts fins al magatzem on es celebrava el convit. Els nuvis van fer tot el recorregut en una humil tartana tan profusament decorada que semblava una carrossa d’un conte de fades, fins i tot el cavall estava gairebé enterrat de flors. I va començar la festa; cançons, humor, el sopar amb els entrants freds i els plats calents, l’abundant vi, les postres i els licors. I els nuvis ballant i rient, ell convertit en un Cha-Li que reia totes les bromes que li feien sense entendre gran cosa, i la Xuan que de mica en mica s’anava transformant en una catalana. Per primera vegada intentaven xerrar sense intèrpret, cosa que feien mig en anglès i en català, ella amb el curiós català que li havia ensenyat un xinès-valencià, cosa que va comprendre quan la Xuan, amb l’emoció de poder dir unes paraules seguides, va exclamar — Catalunya, la millor terreta del món! Tothom era feliç aquell dia. Fins i tot el pare de la Xuan, que mirava la festa des del seu seient. Era conscient que el comiat que es produïa era definitiu, però li pesava més la felicitat de la seva filla i nétes que totes les distàncies que s’obrien.  A Chen Minhao, la festa li semblava un poema vivent, ja que amb l’única il·luminació de les torxes i fanals tot semblava màgic. La seva mirada, com per fugir del que, per ell, era la confirmació d’un adéu, es va apartar de la celebració i es va posar en una de les espelmes, la que tenia més a prop; i en observar que una gota de cera fosa estava a punt de caure, la va recollir amb un dit. Era com una llàgrima, va pensar, una llàgrima que de seguida es va fer sòlida i li va quedar enganxada a la pell. Va tornar a mirar la festa. Les seves nétes corrien i jugaven amunt i avall, els convidats gaudien del ball i no calia interrompre ara la celebració amb un discurs que també hauria sigut de comiat i en conseqüència, de tristesa. És per això que no va pronunciar cap paraula, però a la seva ànima surava, com una pomada guaridora del dolor, un vell poema de Du Mu. S’estimen tant que ningú no ho diria,Beuen amb un somriure a mig fer.L’espelma, que sap la distància que s’obre;vessarà llàgrimes per ells fins a l’alba.
Àngels del Quitrà i els codis QR
En aguns capítols s’hi pot trobar el què és una novetat. “Àngels del Quitrà” és una de les primeres novel·les amb banda sonora incorporada. En alguns capítols apareixen codis QR que permeten, amb el mòbil, escoltar la música que correspon a la situació del capítol pertinent. Certament, hi ha llibres que incorporen codis QR però generalment transporten a catàlegs comercials, webs de viatges etc. Aquests porten a músiques, ben variades i adients a la situació. A més, un codi QR a la contraportada permetrà que el client, a la mateixa llibreria, descobreixi coses sobre el llibre i l'editorial.  Aqui teniu alguns dels 30 codis QR del llibre per provar amb el mòbil.
La Garriga
Àngels del Quitrà Llocs de venda
Granollers
Taradell
Badalona
Granollers 
Cardedeu
Les Franqueses  del Vallès
Barcelona
Girona
Sant Celoni
25-2-2021
19-3-2021
24-2-2021
Comentaris, entrevistes i coses que s’han dit sobre aquesta història en què les vides de cinc noies s’entrellacen i conflueixen en una única història comuna.
22-2-2021
Teresa Terradas    Amb el seu cinquè llibre, Àngels del quitrà (Edicions Forment), Arian Botey  encaixa una nova peça del seu particular puzle que va començar amb la seva primera novel·la, Montserrat i les estrelles  i que avisa que tindrà continuïtat amb noves publicacions. Aquest lligam no impedeix, tot al contrari, que cada novel·la sigui totalment independent, i amb trames i històries ben definides, encara que algun personatge faci un salt d’una història a una altra.    És el cas, per exemple, de la Sandra, una de les cinc joves protagonistes d’Àngels del quitrà, que els seguidors de l’obra literària de Botey ja coneixien d’El factor Sàndric, i que és actriu d’un grup de teatre amateur que fa una obra amb el mateix títol del llibre. Ella, juntament amb la Maia –un personatge que ha arribat a enamorar el mateix autor i amb la qual parla i tot–, la Tina, la Xuan i la Laia formen el nou univers amb les seves històries i vides particulars, però amb el nexe comú que d’alguna manera o una altra han estat esquitxades pel quitrà. “Són cinc casos diferents, que sembla que estiguin separats l’un de l’altre, però que al final s’acaben trobant”, explica l’autor.  Entre una història i una altra formen una novel·la que Botey defineix, per sobre de tot, com a romàntica. Però en aquest romanticisme no tot són flors i violes. “Hi ha també molta maldat, amb violacions, abusos sexuals, drogues... coses de la vida”, apunta l’autor. És un dels aspectes, per exemple, que ressalta l’escriptor Matthew Tree, autor del pròleg. “Les seves novel·les parlen de les llums però també de les ombres dels anys viscudes entre 16 i vint-i-tants anys.     I potser enlloc més que a Àngels del quitrà, en què alguns dels personatges –les noies especialment– amaguen darrere un comportament aparentment frívol i  despreocupat, uns secrets terribles que elles mateixes no poden assimilar: abusos  sexuals, violacions, drogues...     Però, per arribar a teixir totes aquestes històries, amb els seus ambients i escenaris, Botey destaca la feina “molt bonica de documentació en tots els sentits”. Així s’expliquen les llargues xerrades que ha tingut sobre la Xina amb una amiga, o l’assessorament sobre l’Índia que ha rebut per part d’una altra persona.      Ara, un dels aspectes que  fa totalment especial el nou llibre d’Arian Botey és la banda sonora que porta incorporada. Ho fa a través de gairebé 40 codis QR, situats en moments de la història en què la música, de tot tipus, hi és present. “És una banda sonora formada per música clàssica, òpera, jazz, havaneres.... depèn del moment s’escolta una música o una altra.”      Segons Tree, és la primera novel·la que incorpora una banda sonora en tota regla, sent tot un detall. “La música té un paper important en la història, en part perquè alguns dels protagonistes són músics, en part perquè alguns altres són melòmans.”     El llibre té un altre codi QR a la contraportada a través del qual s’accedeix a una miniweb on s’explica la sinopsi i els ambients de la novel·la, i els diferents codis QR.  
Blog Llibres-Art-Sport de Joan Sala Vila  24-2-2021 ÀNGELS DEL QUITRÀ, d’Arian Botey i Prat  Llegir la novel·la de l’amic Arian ha omplert els meus espais culturals d’un gran plaer literari però també emocional amb un gran respecte a les idees, sensacions i emocions, també en el desacord, que m’ha fet avançar en la filosofia i poesia de la llibertat. El darrer capítol ha obert la finestra de la comprensió que m’ha fet entendre, penso, el títol en la relació d’àngels i quitrà. Ha estat el darrer capítol, la clau, penso, de la idea  central de l’escriptor que amb el seu plantejament ha dibuixat el significat de la globalitat humana. Globalitat i diferències en un procés d’intel·ligència que defineix la individualitat, famílies (col·lectivitats) i el món (globalitat). Una sèrie de capítols estan dedicats a tres models de família; a continuació, els tres models és mouen ordenadament en una altre sèrie i el darrer capítol és la unitat de les famílies (la globalitat). I parant esment en la lectura vaig endinsar-me en un mon d’emocions, idees i sentiments que donen fe del camp immens de la llibertat per fer un esforç en l’exercici d’una convivència en pau. Els capítols dedicats a les famílies dissenyaven diferents formes de vida individual; en els capítols en els que hi figuraven les famílies, sorgien emocions, sentiments i relacions de tota mena per desembocar en el darrer on les diferències donaven pas a la unitat de l’amistat. Arian Botey ha demostrat un domini emocional de l’idioma en el que hi caminava un misticisme humà agombolat per la poesia i la música que li donen a la novel·la una globalització de l’ésser humà en les diferències. Diferències que es mouen en un quitrà original que defineix l’espai vital d’una història de la humanitat que transita per camins desconcertants en la forma i en el fons. Però aquests camins de quitrà són vençuts per uns àngels que en l’inici del passejar dominen dones que al final del trajecte allarguen la mà també als homes. Endevinava, conforme avançava en la lectura, la singularitat del paper de la dona en la vida que fa lluir els seus dons al marge de la bondat o no, dels camins, espais on es desenvolupa la vida. No he llegit la novel·la buscant una crítica dels errors, sinó una entesa de les diferències. En una paraula, una narració poètica-musical de la visió humana del ser, fer i estar que pot desembocar en la felicitat d’una humanitat que vol entendre el significat d’estimar. 
Anar al Blog de Joan Sala Vila
Ràdio G
Elisenda Cuquet, entrevista a Arian Botey 24.2.2021 Durada: 22 Click per escoltar-la
Dani Agudo, 25-2-2021
L’autor incorporauna banda sonora per mitja de codis QR Arian Botey publica la cinquena novel·la, “Àngels del quitrà!"    Montse Erra     Qui hagi llegit El factor Sàndric (Col·lecció Marcòlic, Alpina, 2019) potser té ganes de retrobar la Sandra i veure'n l'evolució. L'autor, Arian Botey i Prat, recupera aquest personatge al seu cinquè llibre, acabat de publicar, Àngels del quitrà (Edicions Forment), en què la Sandra és la protagonista juntament amb quatre noies més –la Laia, la Maia, la Tina i la Xuan–, "d'estaments socials diferents, i que cadascuna d'elles surt del quitrà que empastifava les seves vides en forma de pobresa, abusos o drogues", detalla Botey.       Tot i el lligam amb les novel·les anteriors, es tracta de llibres independents que no cal llegir en conjunt. Les històries i els personatges van creixent a mesura que Botey escriu. "Una de les protagonistes tenia previst morir al capítol 7 i es va salvar", diu sorneguer Botey, qui afegeix que en el seu diàleg amb els personatges li van dir: "qui no pot canviar res és l'autor, però els personatges canviem cada dia segons qui ens llegeixi". I, de fet, un dels eixos de la novel·la és l'evolució de les persones, com es poden recuperar de moments molt difícils. I amb aquesta filosofia, aquest escriptor arribat a la ploma des del món audiovisual, reconeix que la primera escaleta que fa abans de començar a escriure poc té a veure amb el resultat final de la novel·la.    En aquest cas, Àngels del quitrà tenia dues protagonistes inicials, que han acabat sent cinc. Durant els dos anys en què Botey ha escrit l'obra, ha anat travant els cinc personatges amb històries aparentment independents que acaben confluint. "És com un arbre; amb branques d'un mateix tronc", detalla l'escriptor. Tot i la duresa dels temes que s'hi tracten, Botey assegura que està escrit d'una forma en què el relat pugui arribar a tothom, també a "un públic adolescent, que hi pot reflexionar". De fet, la descriu com una novel·la romàntica, d'amors i desamors, amb situacions difícils però també amb bastant humor.     A més, Botey hi ha incorporat un nou element: "és una de les primeres novel·les amb banda sonora", que es pot escoltar per mitjà de codis QR, i que compta amb una selecció eclèctica, que va des de l'òpera a les havaneres, passant pel jazz, la música clàssica i el pop.     Àngels del quitrà es pot trobar ja a les llibreries granollerines La Gralla i Carbó, a Badallibres de Cardedeu i a l'Alguer Set de Sant Celoni, i properament també es distribuirà a Barcelona, a espais com la llibreria Ona.  
El 9 Nou, 19 de març de 2021 ÀNGELS DEL QUITRÀ Joan Sala VilaProfessor jubilat i escriptorjoansalavila@hotmail.com       Llegir la novel·la de l’amic Arian ha omplert els meus espais culturals d’un gran plaer literari però també emocional amb un gran respecte a les idees, sensacions i emocions, també en el desacord, que m’ha fet avançar en la filosofia i poesia de la llibertat. El darrer capítol ha obert la finestra de la comprensió que m’ha fet entendre, penso, el títol en la relació d’àngels i quitrà.           Ha estat el darrer capítol, la clau, penso, de la idea  central de l’escriptor que amb el seu plantejament ha dibuixat el significat de la globalitat humana.   Globalitat i diferències en un procés d’intel·ligència que defineix la individualitat, famílies (col·lectivitats) i el món (globalitat).            Una sèrie de capítols estan dedicats a tres models de família; a continuació, els tres models és mouen ordenadament en una altre sèrie i el darrer capítol és la unitat de les famílies (la globalitat). I parant esment en la lectura vaig endinsar-me en un mon d’emocions, idees i sentiments que donen fe del camp immens de la llibertat per fer un esforç en l’exercici d’una convivència en pau.                       Els capítols dedicats a les famílies dissenyaven diferents formes de vida individual; en els capítols en els que hi figuraven les famílies, sorgien emocions, sentiments i relacions de tota mena per desembocar en el darrer on les diferències donaven pas a la unitat de l’amistat.           Arian Botey ha demostrat un domini emocional de l’idioma en el que hi caminava un misticisme humà agombolat per la poesia i la música que li donen a la novel·la una globalització de l’ésser humà en les diferències. Diferències que es mouen en un quitrà original que defineix l’espai vital d’una història de la humanitat que transita per camins desconcertants en la forma i en el fons. Però aquests camins de quitrà són vençuts per uns àngels que en l’inici del passejar dominen dones que al final del trajecte allarguen la mà també als homes.            Endevinava, conforme avançava en la lectura, la singularitat del paper de la dona en la vida que fa lluir els seus dons al marge de la bondat o no, dels camins, espais on es desenvolupa la vida. No he llegit la novel·la buscant una crítica dels errors, sinó una entesa de les diferències. En una paraula, una narració poètica-musical de la visió humana del ser, fer i estar que pot desembocar en la felicitat d’una humanitat que vol entendre el significat d’estimar.           Llegir la novel·la de l’amic Arian ha omplert els meus espais culturals d’un gran plaer literari però també emocional amb un gran respecte a les idees, sensacions i emocions, també en el desacord, que m’ha fet avançar en la filosofia i poesia de la llibertat. El darrer capítol ha obert la finestra de la comprensió que m’ha fet entendre, penso, el títol en la relació d’àngels i quitrà. Ha estat el darrer capítol, la clau, penso, de la idea  central de l’escriptor que amb el seu plantejament ha dibuixat el significat de la globalitat humana.          Globalitat i diferències en un procés d’intel·ligència que defineix la individualitat, famílies (col·lectivitats) i el món (globalitat). Una sèrie de capítols estan dedicats a tres models de família; a continuació, els tres models és mouen ordenadament en una altre sèrie i el darrer capítol és la unitat de les famílies (la globalitat). I parant esment en la lectura vaig endinsar-me en un mon d’emocions, idees i sentiments que donen fe del camp immens de la llibertat per fer un esforç en l’exercici d’una convivència en pau.            Els capítols dedicats a les famílies dissenyaven diferents formes de vida individual; en els capítols en els que hi figuraven les famílies, sorgien emocions, sentiments i relacions de tota mena per desembocar en el darrer on les diferències donaven pas a la unitat de l’amistat.           Arian Botey ha demostrat un domini emocional de l’idioma en el que hi caminava un misticisme humà agombolat per la poesia i la música que li donen a la novel·la una globalització de l’ésser humà en les diferències. Diferències que es mouen en un quitrà original que defineix l’espai vital d’una història de la humanitat que transita per camins desconcertants en la forma i en el fons. Però aquests camins de quitrà són vençuts per uns àngels que en l’inici del passejar dominen dones que al final del trajecte allarguen la mà també als homes.           Endevinava, conforme avançava en la lectura, la singularitat del paper de la dona en la vida que fa lluir els seus dons al marge de la bondat o no, dels camins, espais on es desenvolupa la vida. No he llegit la novel·la buscant una crítica dels errors, sinó una entesa de les diferències. En una paraula, una narració poètica-musical de la visió humana del ser, fer i estar que pot desembocar en la felicitat d’una humanitat que vol entendre el significat d’estimar.