Yi Jing

Estructura del llibre

E1 millor dels llibres "I Ching" publicats és, sense cap classe de dubte, el publicat per Edhasa, traduït directament del xinès per Richard Wilhelm, que inclou un poema de José Luis Borges i el famós pròleg de Carl Gustav Jung: Para una versión del I Ching

Aquesta versió del Yi Jing que recomano, comença amb una presentació feta pel Dr. Vogelmann, que és el traductor de 1'alemany al castellà. Lamentablement, no existeix cap versió catalana, ni tampoc cap traducció directa del xinès al castellà. Però és tan seriosa la versió de Wilhelm i la traducció castellana está feta amb tanta cura, que difícilment podríem trobar quelcom millor. Quan anem veient una mica les circumstancies en que es va fer el treball, sobretot de Wilhelm, entendrem el perquè no podem considerar la possibilitat de millorar-ho. E1 propi Dr. Vogelmann va tardar varis anys en fer la versió castellana, i ja veurem quan de temps va portar la versió alemanya.

Després del poema de Borges, hi podem trobar el pròleg de Jung, un prefaci d'Helmut Wilhelm (un fill de l'autor de la versió alemanya), i després d'un prefaci curt del propi Ricard Wilhelm i una introducció, comença el text.

E1 text està dividit en tres llibres. E1 llibre primer conté els 64 hexagrames explicats en dues seccions: la primera secció conté els hexagrames que van de l'1 fins al 30 i la segona els que van del 31 al 64.

Aquesta primera presentació dels hexagrames és coneguda precisament con "El text", i és veritablement la part més antiga, el text arcaic amb els Dictàmens i les línies.
Wilhelm va afegir-hi "les imatges" que realment pertanyen a una de les "Ales". Cal diferenciar aquest text més antic i els afegitons Confucians i Taoistes posteriors, que configuren uns textos coneguts com "Les deu ales". Una d'aquestes deu ales está afegida al text com "Les Imatges" i corresponen a les ales 2 i 3, conegudes com a Hsiang Xuan, comentaris sobre les imatges.

Tot el que hi ha escrit en lletra més petita és del propi Wilhelm, i són observacions tretes de lectures clàssiques i fruit també de converses amb diferents mestres xinesos.

Segueix el Llibre II, conegut com a "El Material", i on podem trobar part dels textos de les deu ales, no totes deu com veurem.

Després ve el Llibre tercer, Els Comentaris, on es tornen a presentar els hexagrames en la seva seqüència, que repeteix les informacions del Llibre I, però hi afegeix les parts de les deu ales que es poden considerar comentaris al text.

El llibre oracular i sapiencial

El Yi Jing és un llibre-eina. És un llibre sapiencial i alhora un llibre oracular. Com a llibre sapiencial ens proporciona una irreversible saviesa o coneixement de la vida . Aquesta saviesa consisteix fonamentalment en aconseguir harmonitzar 1'individu amb el constant fluïr dels corrents universals o en adaptar-se o saber adaptar-se als canvis o mutacions del futur. Com a llibre oracular, és l'instrument auxiliar per a trobar aquesta harmonia. Es, diu Helmut Wilhelm; com una brújula virtualment infalible per a trobar l'orientació correcta. Cal considerar que el llibre del que parlem no és més que una possible versió del Yi Jing. En el seu origen era un llibre abstracte, fet tan sols de signes no idiomàtics i per tant de significats infinits. La versió que tenim ara és una traducció dels textos que se li van anar afegint poc a poc. Per això dic que és una versió possible del Yi Jing. Una senzilla creació humana inspirada en una visió metafísica d'aquestes imatges gràfiques que canvien de forma cíclica.

Per altra banda, el text del Yi Jing és poètic i de molt difícil traducció, per no dir intraduïble. Se'ns pot fer molt difícil el copsar aquesta poesia arcaica i bella que formava probablement 1'original. També podem veure el Yi Jing com un complet tractat d'ètica, si ens el mirem com a text taoista i confucià. Així, aquest rodar dels 64 signes o hexagrames creat per Fu Shi, pels pares del Taoisme (Lao Tsé, Txuang Tsé, Lie Tsé) i pel propi Confuci i seguidors, és un text creatiu capaç de generar una consciència a 1'home i de passar-lo d'ésser inferior a ésser superior.

Carl Gustav Jung i el seu pròleg

La primera cosa que hem d'agraïr a Jung és que va fer molt perquè el Yi Jing es conegués a Occident.

Jung va ser un gran psicoterapeuta, i en tota la seva obra hi és present un tema principal: l'inconscient. El lector dels seus llibres, sobretot "Arquetips i inconscient col·lectiu" podrà comprovar fàcilment que la seva obra és molt controvertida i de difícil comprensió.

Jung era suïs i va viure a Suïssa gairebé tota la seva vida, prop dels llacs on havia nascut (1875) i on va morir (1961). Si Jung eatà aquí ara, és per les seves 22 pàgines apassionants del pròleg del llibre. Apassionants i diuen que confoses. Un pròleg que va servir, pel fet de que Jung ja tenia establerta una certa fama, com a benedicció o aprovació del llibre que així va poder ser ben rebut a Occident.

Jung era un personatge bastant pintoresc i anticonvencional. Freud, el seu mestre i antecessor, estava ja una. mica passat de moda i Jung epresentava una alternativa renovada i actualitzada. Val a dir també que evolucionada.

Si expliquem com era la casa de Jung, entendrem una mica aquest anticonvencionalisme. La casa de Jung es trobava a Zuric, prop d'un llac. Ell mateix la va fer construïr. Primerament va fer edificar una torre sòlida i ferma. Després, una segona torre. Finalment, les va unir amb un cos d'edifici intermedi i uns patis. Semblava una fortalesa que ell mateix qualificava com a representació de la pròpia personalitat. Deia:

La torre original és, d'alguna manera, un lloc de maduració, un ventre maternal o la figura d'una mare on puc endevinar el que jo era, sóc i seré, com si hagués tornat a néixer en aquelles pedres. La segona torre és la del meu esperit, i allà m'hi amago de tot i de tots. La construcció mitjancera és el meu jo.

E1 seu jo era, però, més petit que la seva torre maternal i que l'espiritual. I li feia una certa vergonya aquell jo petit i esquifit, per la qual cosa hi va fer afegir un pis. Entrar en aquella casa era com fer un salt en el temps, anar a una casa sortida de temps passats. Jung deia que si un habitant del segle XVII el visités, tan sols la capsa de llumins al costat de l'espelma podria delatar-li la seva modernitat.

Aquí vull poder arribar a relacionar-me amb les ànimes dels meus avantpassats. Vull que puguin sentir-se-hi còmodes. Vull resoldre els problemes que les seves vides van deixar darrera seu, vull escriure a les parets les preguntes i les respostes, vull cobrir les parets de cercles, quadrats màgics i màndales, vull arribar a la totalitat psíquica...

Va ser gràcies a Richard Wilhelm que el Yi Jing va arribar a les mans de Jung. Wilhelm, missioner catòlic a Xina, li havia tramès el llibre per veure si voldria escriure-hi el pròleg. Jung va voler, però, experimentar primerament amb el Yi Jing. Era l'any 1920. Tots els dies d'aquell estiu anava al seu jardí. S'asseia sota un presseguer tricentenari per a llegir i practicar amb branquetes de roser. Aviat, després de molt poques consultes, va poder descobrir un cert paral·lelisme "acausal" entre tres factors: l'estat psíquic del consultant, les respostes del llibre i els fets que esdevenien. I va utilitzar el Yi Jing com a tractament pels seus malalts.

Un noi estava atabalat fins a 1'obsessió per una mare possessiva. E1 jove volia casar-se amb una noia, però no s'hi veia en cor. Pensava que traslladaria el seu complexe a la seva dona. En el marc d'una sèrie de sessions dedicades a alliberar el meu malalt de l’angoixa, vàrem consultar el Yi Jing. E1 primer hexagrama, tret per atzar, explicava "La noia és ferma. Ha de casar-se amb aquesta noia". Vaig restar astorat. La resposta era absolutament adequada i responia a dues preguntes: si s'havia de casar i si el trauma es traslladaria a la seva dona. Sí. S’havia de casar, i no, la noia era prou poderosa per no deixar-se traumatitzar per la sogra.

Jung va esperar encara trenta anys fins que va escriure el pròleg al llibre. Tot al llarg d'aquests anys va fer molts experiments sobre la teoria de la sincronicitat.

Jung era aficionat a fer màndales. Els màndales són una sèrie de cercles i quadrats, uns dintre els altres, amb els quals els ioguis es concentren. Podem trobar-hi un paral·lelisme a com Fu Shi utilitzava els hexagrames o signes. La diferència és que els hexagrames eren (són) meditacions sobre el macrocosmos, és a dir, sobre la totalitat dé 1'Univers, i els màndales ho són sobre el microcosmos, és a dir, sobre la psique.

Un dia de l'any 1928, vaig dibuixar un màndala. L'atzar em va fer dibuixar una espècie de castell medieval daurat, que tenia un aspecte absolutament xinès. Quin significat pot tenir això?, em preguntava. La resposta em va arribar just l’endemà. El carter em va portar una carta de Richard Wilhelm en la que em demanava que li fes el pròleg per a una traducció que havia fet d'un antic tractat taoista: "El secret de la Flor d'Or". Aquí vaig trobar la confirmació al meu màndala: Em va impressionar la sincronicitat entre el meu dibuix i la tramesa de Wilhelm.

L’anècdota pot semblar bastant trivial; però no ho resulta tant si la relacionem amb la de la mort de Wilhelm. Wilhelm havia estat missioner catòlic a Xina, però la cultura xinesa l'havia impressionat tant que un dia va dir a Jung: "quina satisfacció que sento!. No he batejat cap xinès!". Pensem que Wilhelm era un catòlic sincer, però més que convertir xinesos al catolicisme, va ser la cultura xinesa la que l'havia canviat a ell. Wilhelm havia tornat a Europa i donava conferències. Al principi semblava un autèntic xinès, tant pel seu aspecte com per la seva manera d'escriure i de parlar. Estava completament impregnat de la cultura xinesa, però Jung va entreveure que les formes del pensament cristià seguien presents en algún racó amagat de la seva ment, com qui diu en un segon pla. Jung i Wilhelm eren mol amics.

Un dia, Jung es trobava en el seu castell, al llit, al bell mig de parets cobertes de màndales i inscripcions. Quan s'adormia, va tenir una extranya visió:

No sé si va ser un somni o una visió, però davant meu, als peus del llit, vaig veure un exòtic personatge : era un xinès. Portava un vestit blau fosc i les seves mans estaven creuades dins de les mànegues. Es va inclinar cerimoniosament; com si em volgués transmetre un missatge. Era un fantasma extraordinàriament viu, podia veure amb precisió cada arruga del seu rostre, la textura del teixit del seu vestit... Vaig comprendre del que m'avisava: que Wilhelm es moria, que ja estava mort.

Jung no va poder fer res per Wilhelm. Les conferències que darrerament donava ara el missioner no eren diferents de les que hauria donat abans d'anar a Xina. Ara feia constant al·lusió a conceptes cristians, res li restava del món oriental. Eren sermons plenament convencionals i un dia, Jung li ho va dir.

Estimat amic, li prego que no s'ho prengui malament, però em sembla que 1'Oest està recuperant posicions dins vostè, i penso que això el pot portar a traïr en certa manera la seva magnífica missió, la de transmetre 1'Est a 1'Oest...

Un psicòleg com Jung sabia perfectament quin era aquest conflicte. Una batalla entre el conscient i l'inconscient, o sigui entre 1'Est i 1'Oest. Era un conflicte particularment greu, ja que la personalitat de Wilhelm era mol refinada.

Jung no es va estranyar quan Richard Wilhelm va emmalaltir. Sabia que era una malaltia creada mentalment, és a dir; psicosomàtica, i hauria volgut curar-lo, però no podia. La regió on aquesta confrontació tenia lloc era impenetrable. No podia fer res.

Penso que vostè té raó, Jung. Hi ha alguna cosa que està a punt de superar-me, però jo què hi puc fer?

Wilhelm va morir poc després.

En el pròleg del Llibre de les Mutacions, Jung s'interessa principalment en la seva utilització com a oracle.

Què li ha passat al Yi Jing? A1 llarg de molts anys, s'hi ha anat fent una extenssíssima introducció de dades, d’informacions. Aquesta introducció és tan gran que el llibre té probabilitats de contenir respostes a totes les preguntes, i de que aquestes respostes tinguin quelcom a veure amb 1'esdevenidor. El problema és aconseguir tenir-hi un accés en el moment en que es necessita o es desitja i determinar entre els 64 hexagrames, quin és el que millor convé a una situació, a una pregunta, etc.

Precisament la cosa que ha portat més escepticisme sobre el Yi Jing (i sobre el tarot, 1'Astrologia, etc.) és que el responsable de fer la selecció del hexagrames i de les línies sigui 1'atzar. Els xinesos confien l'elecció de la resposta a l'atzar, a la sort. Jung diu:

Es curiós que un poble tan ben dotat i intel·ligent com és el xinès no hagi desenvolupat això que nosaltres en diem "ciència". El que passa és que nosaltres, els occidentals, basem la ciència sobre el principi de la "causalitat" i de que la causalitat és una veritat axiomàtica, és a dir, indiscutible. Però ara aquests axiomes s'estan commovent fins als seus propis fonaments. Ara sabem que allò que denominem "lleis naturals" són veritats purament estadístiques que necessàriament han de deixar un marge per excepcions. E1 científic necessita del seu laboratori, amb totes les seves limitacions i restriccions, per a tractar de demostrar les lleis naturals. Si deixem les coses a mercè de la natura, veiem un quadre molt diferent.. Cada procés es veu interferit de forma parcial o total per l'atzar de manera que, en circumstàncies naturals, una seqüència de fets que s'ajusti a una llei específica constitueix una raríssima excepció. Es a dir que res, o gairebé res segueix, en la natura, les lleis científiques. Són les lleis científiques les que s'entossudeixen en seguir el constant fluctuar de la natura.

No confonguem ara les paraules causal i casual. Causal es refereix al principi de causa i efecte. Casual, al principi de coincidència.

La mentalitat xinesa sembla preocupar-se exclusivament de 1'aspecte casual dels aconteixements. Allò que els occidentals ens traiem de sobre tot dient "quina coincidència !", constitueix l’interès principal de la mentalitat xinesa, i allò que nosaltres reverenciem com a causalitat, no té gairebé cap interès per a ells.

Està molt bé dir que un cristall de quars és un prisma hexagonal. L’afirmació és correcta en el punt en que es consideri un cristall ideal. En la natura, però, no es troben dos cristalls exactament iguals, encara que realment tots siguin hexagonals. Al savi xinès l'interessa més la forma real del cristall, de cada cristall, que no pas la forma ideal.

L'exemple que ens dóna Jung és ben clar, i la riquesa que la mentalitat xinesa n'obté és molt més gran al poder considerar la forma única de cada un dels cristalls reals de món, en comptes d'una única forma teòrica i comuna dita "prisma hexagonal".

La filosofia clàssica occidental no s'ha preocupat mai d'estudiar 1'atzar en el seu propi terreny. Prefereix ignorar-lo, es defensa amb la lògica, la causalitat, etc., mentre que per als xinesos, les consideracions sobre la causa i 1'efecte semblen sonses i improvisades en comparació amb els resultats pràctics de 1'estudi de 1'atzar i de la sort.

Jung, per a estudiar aquest tema, treu un curiós principi que anomena de sincronicitat. Ja que la causalitat és una veritat estadística, i per tant no absoluta, el determinar que uns fets succeeixin d'acord amb altres és una hipòtesi de treball oberta a excepcions. La sincronicitat considera que la coincidència dels fets en 1'espai i en el temps és quelcom més que un atzar. Val a dir que hi ha una interdependència ben peculiar entre els fets objectius, entre ells mateixos, i també entre aquests fets objectius i els estats subjectius o psíquics dels observadors.

El psiquisme de 1'individu està sincronitzat, té alguna cosa a veure amb el fet objectiu. Si la causalitat descriu la seqüència dels fets, la sincronicitat tracta de la coincidència dels fets.

La coincidència dels fets: l'atzar. Observar l'atzar és, potser, més important que observar la causalitat. Podem entendre molt bé la història d'el xinès que llença tres monedes a 1'aire i segons com cauen tria un hexagrama del Llibre de les Mutacions i descobreix que aquest hexagrama pot ajudar-lo, amb certes limitacions i precaucions, a preveure el seu futur. Però, qui gosaria parlar de l'instant màgic, crucial, en que les tres monedes estan volant per l'aire? Jung va escriure algunes paraules sobre això.

Es suposa que la caiguda de les tres monedes o el resultat de la divisió de les branques d’aquil.lea és allò que necessàriament ha de passar en una situació donada, ja que qualsevol cosa que passi en aquest moment, pertany a aquesta situació com a fragment indispensable del quadre.

La gran realització del Yi Jing és que una reacció (resposta) que té sentit, sorgeixi d'una acció aparentment sense sentit (per exemple tirar les tres monedes). Diuen que el Yi Jing dóna una resposta, però altres respostes que podria donar també serien certes. Ens ha de plaure la primera que ens dóna i no tornar a preguntar-li. El mestre només parla una vegada. Hem de fugir de la temptació d'emmarcar els fenòmens irracionals en un marc racional. Fer això és com una blasfèmia, diu Jung. Una pregunta al Yi Jing ha de permanèixer tal com era, i s'ha d'acceptar la resposta que ens doni sense alterar el procediment natural (encara que establert per 1'home) de consulta. Només així arribem a poder veure el què fa la natura quan se la deixa actuar pel seu compte, sense la intromissió humana. Per altra banda, la repetició de 1'experiment és impossible, ja que no es pot reconstruir la situació original. Per tant, només hi ha una única i primera resposta.

Encara que sembli que estem fent critica a la mentalitat occidental, hem de reconèixer que sovint ens trobem d'una forma natural actuant amb aquest estil oriental. Veiem un exemple. Ens treiem una capsa de llumins de la butxaca i l'obrim, la capsa estava al revés i els llumins cauen per terra. Es un fenòmen prou senzill, però a vegades té un quelcom d'insòlit. Encara que ens ho mirem amb sentit comú, es produeix un petit miracle que ens confón. Els llumins agafenn una personalitat pròpia, sembla que se'n riguin de nosaltres, ens provoquen i estem més astorats per la incongruència, per la manca de companyerisme dels llumins que no pas per 1'orígen del fenomen, el descuit o la nostra manca d'habilitat. Entre la pila de llumins escampats i qui s'els mira es produeix una confrontació. Amb la causalitat no en tenim prou, podem explicar el fet, però no aquesta confrontació. Els xinesos poden fer-ho ja que tenen en compte el moment en que s'estableix aquesta situació. Els xinesos admeten que en un cert moment, un hexagrama del Llibre de les Mutacions correspon no tan sols a un arquetip, és a dir, a una estructura bàsica, sinó també a una situació real, passada, present o per venir. L'hexagrama és 1'indicador d'una situació interessant, de la mateixa manera que les agulles d’un rellotge ens indiquen l’hora però no són l’hora. La correspondència entre un hexagrama i una situació 1'anomenem "sincronicitat".

Així arribem a les dues idees fonamentals que Jung ens explica:

1. Que en la vida hi ha situacions estranyes que escapen al sentit de la causalitat. Són instants que tots hem viscut, reals però difícils d'expressar, són instants en que s'estableixen relacions entre el pensament de l'home i objectes o fets molt diferents. Nosaltres, a aquesta relació, li diem sincronicitat, amb ganes d'estudiar-la i pensar-hi. Els científics moderns en diuen casualitat o atzar, amb ganes de passar-hi pel damunt sense tocar-lo. Els adeptes al Yi Jing tracten d'esbrinar coses al voltant d'aquest atzar.
2. Coneixem com actúen els hexagrames, utilitzant símbols en comptes d'imatges concretes, frases racionals. S'utilitzen com a indicador, de la mateixa manera que les agulles del rellotge assenyalen una resposta i oculten les altres..

Jung explica qui pot usar el Yi Jing i com s'ha de conèixer a fons.

E1 Yi Jing insisteix, d'un extrem a 1'altre del seu text, en la necessitat del seu propi coneixement. El mètode que servirà per aconseguir-ho està exposat a tota classe d'abusos, per això no està destinat a gent poc madura o frívola. Tampoc és adequat per a persones intelectualitzadores o racionalistes. Només és apropiat per a la gent que pensa i que reflexiona, a la gent que li agrada meditar sobre allò que els passa. Desig que no s'ha de confondre's amb la manera morbosa de cavil·lar de 1'hipocondriac. Un hipocondríac és aquell que pateix una depressió morbosa de 1'ànim acompanyada de malenconia. A aquests tampoc els hi és adequat el Yi Jing (encara que entre els lectors del llibre n'hi podem trobar molts!).

E1 Yi Jing és un conjunt de paraules arcaiques, simbòliques i florides. Quan, després d'una pregunta concreta, llegim una resposta en aquests termes aparentment poc clars, estem projectant els nostres continguts subjectius contra el simbolisme dels hexagrames. Això, vist des de 1'Occident, podria ser destructiu pels hexagrames: la resposta surt d'un mateix, no d'un llibre. Però el Yi Jing, no es veu "destruït" en la seva funcionalitat. Si comentéssim això a un savi xinès, ben segur que somriuria i ens diria alguna cosa com :

Veu com el Yi Jing ens és útil? El Yi Jing fa que vostè pugui manifestar, sobre aquests símbols estranys, molts pensaments que encara no havia descobert.

El prefaci de Jung costa una mica de llegir. Es sec, lapidari. Però té quelcom de màgic, d'una màgia semblant a la que hi ha en la confrontació de la capsa de llumins escampats per terra i nosaltres. En les memòries de Jung, hi ha un moment més impressionant encara en la seva senzillesa: la confrontació del món i l'home quan aquest ha arribat a un moment d'extrema felicitat. Jung explica que als vuitanta-tres anys havia oblidat molts dels aconteixements reals, externs, de la seva vida, però no havia oblidat aquells instants en que es trobava amb l'altre realitat, és a dir els seus apropaments a l'inconscient.

Quan era petit, anava al jardí de casa i m'asseia sobre una pedra molt gran. Aquella era la "meva" pedra. Allà deixava anar la meva imaginació. A vegades pensava que estava assegut sobre la pedra, i que la pedra estava sota meu. Però a vegades em situava en el lloc de la pedra, i la pedra també pensava a la seva manera: estic aquí, vora el camí, en aquesta pujada. I ell està sobre meu. I em preguntava: aleshores són jo el que estic sobre la pedra, o bé sóc la pedra sobre la que ell està assegut? Passava hores pensant sobre aquest trenca-closques. Trenta anys més tard, vaig tornar a aquest lloc, em vaig asseure sobre la mateixa pedra i vaig plantejar-me la mateixa pregunta. Més que la pregunta em va sorprendre no haver oblidat aquells moments de la meva infantesa, aquells moments que havien aconseguit una qualitat d'eternitat que m’il·luminava ara com un llampec.

La identificació del jo i un altre element no és nova. És molt conegut el poema de Zuang Zi, que diu que va somniar que era una papallona i que ha tingut moltes versions.

Ahir vaig somniar que era una papallona. I avui no sé si sóc una papallona que somnia que sóc jo.

Allò que més recorda Jung és la imaginació dels nens, i aquest fet és una lliçó d'humilitat pels adults. Els nens descobreixen d'una forma espontània lleis i correspondències que les més subtils reflexions filosòfiques ignoren o obliden. Quan Fu Shi va inventar els trigrames, no hi havia en ell un cert esplendor infantil?

Aquesta és la darrera lliçó que ens dóna Jung. Quan ens enfrontem amb el Llibre de les Mutacions seria bo i necessari fer-ho amb els ulls de la infantesa.